Fins on té una empresa, societat o autònom, el deure jurídic (l’obligació) de suportar els efectes d’una mesura de tancament acordada pel govern?
 
Les mesures s’acorden en INTERÈS GENERAL, el de tots. I cert és que l’interès general (en aquest cas sanitari) està per sobre de tot. És legítim i està justificat.
 
Però fins on ha de suportar l’afectat (tancaments de restaurants, gimnasos, perruqueries, de cinemes, de comerç en general, col·legis, de fàbriques, de tot els que han hagut de parar la seva activitat) les conseqüències econòmiques d’això?
 
I més quan això li ha provocat la ruïna.
 
Són aquests afectats els que han de pagar els plats trencats?
 
¿No és cert que una EXPROPIACIÓ portada a terme en interès general (carreteres, parcs, etc.) es paga?
 
¿No és cert que una CONFISCACIÓ acordada en interès general es paga?
 
¿NO és una expropiació de TEMPS i LLIBERTAT D’EMPRESA el que el govern ha acordat en interès general?
 
Fins on es pot envair en una societat democràtica (règims chavistes a part) les llibertats individuals també reconegudes en la Constitució: les d’empresa i de propietat privada?
 
Totes aquestes preguntes són les que s’analitzen en fòrums de juristes avui dia a Espanya. I alguns ja han posat el crit al cel.
 
Altres diran “és per causa major” i llavors la meva ment inquieta em porta a la palestra la catàstrofe de Biescas (87 morts per una riuada): ¿Imprevisible? ¿Força major? Tots coincidim que va ser per un torrent inesperat i no previst d’aigua, cúmul de fatalitats en una tarda d’estiu. Però també i, així es va jutjar, va ser per la FALTA DE CÀLCUL, de FALTA DE PREVISIÓ. Que fins i tot hi va haver informes NO atesos que alertaven d’això quan altres van decidir legalitzar, però, el càmping en aquell punt del vessant.
 
Informes que en el seu moment van ser titllats d’alarmistes i exagerats però que la realitat va demostrar rigorosos i amb fonament.
 
Llavors a BIESCAS es va dictaminar CULPABILITAT i va haver-hi indemnitzacions. No només havia fallat el cel (causa Major) sinó també el terrenal, l’humà.
 
Haurem de seguir reflexionant. No estem en un país sud-americà on tot s’hi val perquè no hi ha regles ni govern (bé entès: no un dictador que, com altres en la història, va pujar al poder mitjançant vots i que des de llavors imposa la seva llei i castiga als que s’oposen per silenciar), no. Estem a Espanya i a Europa. Per més que li pesi a més d’un.
 
I tot això per què? Ho expresso per defecte professional, m’agrada pensar en els drets (generals i de cadascú) i en el jurídic (i si és en clau de normativa administrativa més, perquè ho porto fent des dels 22 anys).
 
Per a més informació, contacti amb nosaltres.